Fa anys (no tants… abans de l’euro, poder?) vivia entusiasmada: em preocupava d’anar periòdicament a fer la compra al supermercat de cada dia i no només comprava econòmic, si no que a més a més em premiaven la fidelitat amb una targeta de color vermell que em donava dret a descompte!: Jo, per tenir una targeta de color vermell, pagava un xic menys en el productes d’oferta.

Hi he deixat d’anar tant sovint. Ara quan hi vaig a Mi, pel fet de tenir una targeta de color vermell, la màquina m’escup a la cara tires i tires de paper on em plantegen una gimcana inhumana per obtenir descomptes: si compres sis pacs de llaunes de refresc, de dos quarts de tres del dilluns a un quart de vuit de dimecres, te’n regalem un altre! Fins que et surti per les orelles i li agafis fàstic!

Altres supermercats tenien altres formules: el supermercat de casa nostra et regalava un xec cada mes en funció del que gastaves, i apart, hem de comptar les ofertes quotidianes. Òstia: que et regalin calers et fidelitza.

Ara, aquí, la màquina també m’escup paperets, però la targeta és blava. Em foten nerviosa els paperets, molt nerviosa:

Mira! A Mi, Jo,… en aquell moment, rescatat del dia encara no se com, no soc capaç d’entendre el missatge del paperet. I tu ho saps. Paperet que anirà cap a la brossa o bé als llimbs que són la meva bossa. L’unica cosa a la que el meu cap pot arribar és: les compreses, que me les regalin!…

Aquest matí he sortit de casa, he pujat al cavall i, a galop lleuger, he sortit foramuralla. El primer que m’he trobat és el desert ple de gegants, després he travessat la jungla d’alta muntanya per tornar a la plana i als gegants fabrils. Dins la muralla de la ciutat veïna lliuro batalla sabent que estic fent el que he de fer. I ho faig dos vegades al dia, …sabent que faig el que he de fer. Aquest matí he sortit de casa a pesar dels virus, … i a pesar dels virus, a dures penes, me n’he sortit. Al final, si hi penso, en realitat no se a quina guerra ben bé pertanyen les meues batalles quotidianes,… i continuo sabent que faig el que he de fer…

Al migdia, en tornar a travessar la muralla, l’horitzó de la ciutat estava coronat per la serralada nevada. La tramuntana havia netejat l’aire fins al punt que semblava tenir la neu a tocar.

…i així acaba
“No parece que sea una aspiración descabellada el desear un mundo mejor para nuestros hijos, una sociedad en la que la gente pueda vivir serenamente y en paz, libre de ansiedades artificiales y en la que la vida dominada por la angustia y la inseguridad, el aislamiento, el miedo a los demás y el ansia de dinero sea tan solo un recuerdo de los tiempos estúpidos en los que los seres humanos permitieron que el entetanimiento dirigiera sus vidas.”

aquesta web:
http://www.entetanimiento.com/

una abraçada de lletra digitalitzada
ela

Avui feien las normas de la casa de la sidra. Hagués preferit una altra programació perquè tenia feina i no era plan d’enganxar-se a veure una peli, però, per variar, el plan és veure una peli o morir de fàstic o, pitjor encara, d’avorriment. Així que, sí, m’he enganxat a veure la peli.
Però (meravelles de la improvisació) he trobat certes reflexions interessants.
D’entrada, la pel·lícula gira entorn del dret i, tanmateix, l’obligació d’escollir.
A vegades, les persones ens donen problemes: el problema d’haver de triar. Per obligació, perquè no ens podem quedar de braços plegats o perquè no podem tenir-ho tot. Però a vegades, també les persones, ens donen opcions: el dret d’escollir.
Un dret que, a la peli, queda abolit pel “secretisme”, tal i com diu el doctor que encarna Michael Cain. Aquelles coses que s’amaguen perquè pensem que farem mal a aquells que estimem o perquè ens estem saltant les “normes”. S’apunta el fet de que nosaltres no fem les normes i que, en realitat, un cop tanquem les portes de casa nostra o de la nostra ànima; qui sap si seguim o no les normes?
He trobat brutal el moment en què una de les protagonistes es nega a triar i prefereix no fer res. En realitat no es nega, és que la situació la sobrepassa i es veu incapaç. I el seu company li retreu, doncs si ella no tria passarà l’oportunitat i serà un altre (o la vida mateixa?) qui triarà per ella.

Per cert, Ema, el disseny: tupendu,… com tu!
i la cee??? no ens hauria de parlar d’aquest viatge tan FANTÀSTIC a no sé quina ciutat eterna?
petons
ela

Enganyar els homes d’un en un és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil.
Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez 1931)

Ja podeu rebre les actualitzacions del bloc al vostre correu.

Ah! i quintitol@gmail.com és el correu del bloc i el reben l’Ela, la Ce i l’Ema

Estic provant si funciona

Petons

Ja "soms ben entrats" dins la bacanal nadalenca. I com cada any, des que soc solvent (que no en fa gaires) compraré un paperet per 20€, per si toqués. De totes maneres, aquest any han tret el calb i ja no és el mateix.

De bon matí, he trobat el correu ple de possibilitats per gastar diners, de bons propòsits per començar l'any i… del curset d'anglès, del mot d'avui i … el post de les col·legues d'aquest nostre bloc compartit. Ben bé, em fa la mateixa il·lusió que si les sabates que em vaig comprar, aquelles que vaig trobar per fi, després de molt remenar, buscar i patir, que em van costar un preu raonable, ara, després de portar-les tres dies, resulta que són còmodes i no s'embruten.

Les llegeixo i em sento aprop: d'aquell aprop de tocar-se, d'acaronar-se. Les llegeixo i quedo tranquil·la, d'aquella tranquil·litat satisfeta.

Cada dia una abraçada de lletra digitalitzada per esmorzar, això és el que vull.

És que cada vegada que follo penso si aquest serà el pare dels meus fills. Sí, sí: el pare que no vull aguantar dels fills que no vull tenir.

Però hi penso.

Em surt.

Especulo.

Especulo constantment, encara que no m’hi emboliqui. I quan tinc una història més o menys seria em sento alleugerida perquè ja no m’haig de plantejar si el que em creuo a la porta de l’estanc, o el que seu a la taula del costat al bar de la plaça seran… ell?

Buf! No m’estranya que alleugeri la càrrega al primer polvo. Em canso fins i tot d’escriure-ho.

Naturalment, penso que sóc especialment infradotada i extraordinàriament desgraciada, doncs ell no arriba mai.

Bé, menteixo: ell ha vingut vàries vegades al llarg dels anys amb formes i veus diferents i me l’he estimat amb bogeria i ell a mi.

Sense poder-ho evitar, perquè és com un acte reflex, involuntari però lent i imperceptible, amb el temps aquesta imatge dels nostres fills i de ell i jo com a pares es va esvaint de tal manera que m’haig de convèncer que la vaig tenir en algun moment (no la tinc sempre?). El conte de fades s’acaba.

Però no importa que no recordi haver-la tingut perquè m’avorreix. M’avorreix profuuuuundament ser la dona de. Per no parlar del rebot que porto amb ser la mare de, i deixeu-me fer un petit apunt sobre la mare de.

És cert que com a femella estic dissenyada per infantar i, admeto també, que a nivell biològic la meva existència no tingui sentit si no col·laboro a perpetuar l’espècie. Respecto i admiro inexorablement, que una criatura sigui el millor que ha fet mai la seva mare i, perquè no?, que el seu naixement hagi donat un sentit nou a la seva vida.

Però UN sentit nou.

Que una mare és una mare ho sentireu a dir sovint quan la gent parla de que la pròpia pateix. És que és una mare, justifiquen. Que és mare és una evidència, o no t’hagués parit ni t’hagués criat, cosa que va comportar un gran sacrifici per ella en tots els nivells de la seva existència. I heus aquí la mare dels ous (valgui’m la redundància!!).

La majoria de les coses importants a la vida comporten importants sacrificis. Però el que fa una mare per criar els seus fills sembla un calvari que no acaba mai. ¡¿Tan infradotada és l’espècie humana que se l’ha de criar i protegir fins a la quarantena, com a mínim?! Vull creure que no.

I aquí és on aquest petit apunt enllaça amb el mite del príncep blau, el suposat pare d’aquests fills que ens faran patir tooota la vida.

Cal que digui que el príncep blau no existeix? Espero que no. Tampoc nosaltres som princeses de conte, per més encantades que estiguem.

No estic en contra de la parella estable (o matrimoni o digues-li com vulguis), encara que l’arqueologia[*1] desvetlla que és un invent més aviat modern i, per tant, que no es dóna de forma natural ni espontània (otra historia que debe ser contada en otra ocasión); i encara menys puc estar en contra de la maternitat, malgrat a vegades la meva fe més profunda trontolla i em pregunto si cal que allarguem aquesta agonia fent sobreviure una espècie que viu obstinada cavant i excavant el que, tard o d’hora, serà la seva tomba… però res, és un moment, de seguida recordo que la vida és meravellosa i que què hi farem? ningú no és perfecte, oi? (perdoneu el sarcasme: no me n’he pogut estar i és que és precisament la filantropia la que m’empeny a criticar-ho tot).

En definitiva, em nego a ser la mare de o la dona de. O, almenys, a que així es defineixi el meu jo. A patir pels fills tota la vida perquè així tenim entès l’amor. Una entrega absoluta, sempre acompanyada de patiment perquè ens faltaria l’aire si la persona estimada no hi fos. Ni tan sols podem imaginar que pugui ser diferent.

Marcel Proust deia que estem massa disposats a creure que el present és l’únic estat possible de les coses.

No pretenc que ningú arribi sol a les conclusions d’aquest senyor. Tampoc que les entengui. Però, per sort, ell, i molts d’altres com ell, obren camí entre les nostres neurones i ens fan reflexionar, dubtar, créixer i seguir dubtant.

Sí senyor! Sí, senyor Proust!! La realitat no és única i indeformable. Que avui les nostres mares pateixin per nosaltres des del moment de parir fins que la mort ens separi no vol dir que sigui l’única mare possible. Per descomptat, tampoc cal que el príncep blau amb el que et vares casar s’hagi convertit, en el millor dels casos, en l’abominable home de les neus.

Mil milions de gràcies a la Casilda Rodrigáñez i el seu Asalto al Hades per ensenyar-nos que el present no és l’únic estat possible del món i que l’acostament dels cossos, entre carícies i tendresa, té més poder que totes les bombes que es puguin construir.

ela

Encantada. La historia de Giselle. Una peli on els dibuixos animats hi apareixen en carn i ossos: la princesa, el príncep, el “malo” i l’esquirol. Aquest últim inserit entre els actors amb moltíssima qualitat.

Encara no se si està encantada de la vida, si a patit un encanteri, si es la reina del protocol o si, senzillament, és una encantada. El que sí és segur és que encarna la defensa de l’amor vertader. Aquell amor que guanya a la “mala malíssima“; en aquest cas la Sussan Sarandon, de qui podria dir que és el millor de la peli, però no ho faré. Un amor que, en aquesta història, també guanya al tedi i a la por quotidians.

El millor de la peli és el “guapo” de Grey’s anatomy, “of course“. A la sèrie fa un paper mooolt més agraït: ella no es vol comprometre i ell no sap quin paper ha de jugar. A la peli, ell no creu que l’enamorament pugui ser raonable, i ella li mostra que definitivament el “hapy flowers” està tornant.

A banda del “guapo“, el que més enganxa de la peli són els bitxos: la princesa de la peli canta, i els animals de Manhattan hi acudeixen per ajudar-la a netejar. L’espectacle de veure rates i coloms… i cuques! … en un àtic de Nova York rentant plats i traient la pols és quasi tant espectacular com la plaga de rates (en dibuixos animats) dins la cuina de “Ratatouille“.

Últimament estic mirant-me d’una altra manera les rates de claveguera. I és que … malgrat tot aquest realisme al que els tècnics del cinema han arribat per transmetre en pantalla la cosa més fastigosa, com ara un munt de bitxos fastigosos tots junts … realisme que hauria pensat que em tiraria enrere … resulta que m’enganxa.

Si em poden fer creure això, què no em faran creure?.

estic de vacances.

Però, vacances… vacances. He perdut tots i cadascuns dels hàbits de la rutina del dia a dia. No sé quants dies fa que no rento roba, només sé que són els mateixos dies que fa que la roba està estesa. Ahir vaig fregar el lavabo i el terra, causa de força major. Per sort, de roba en tinc molta i, de fet, tampoc cal que vagi tan neta (ni, perquè ens hem d’enganyar, tampoc tinc tants dies de vacances).

La meva experiència al súper no ha tingut més sort que la rentadora. La meva compra de la setmana: 2 cartrons de llet, 2 de cafè [merda! el sucre], unes quantes barres de surimi congelat i una garrafa d’aigua.

Mentiria si digués que no he acudit a la meva cita setmanal amb el meu nou amic: el verduleru del mercat; aquesta setmana, però, molt més tardana. Aquí la meva imaginació es va lluir una mica més, perquè el que em va passar al súper és que no se m’acudia què més podia necessitar. No crec que facin falta gaires coses quan et disposes a no fer res.

Al marge de cobrir el més mínimament possible les necessitats alimentàries i higièniques… per cert, m’he dutxat cada dia, algun fins i tot un parell de cops per diverses raons, que no venen al cas… total, que al marge de tot això: m’avorreixo força.

Però és un avorrir-se diferent. És un avorrir-se tranquil, sense ansietat ni preocupació i aquella mena de condemna bíblica que diu que només els tontos s’avorreixen només em genera una pregunta: vols dir que el que no és tonto és estar tan “distrets” com estem nosaltres?

El meu avorriment no para de dir-me a mitja veu: aprofita, aprofita, reina, que ja et distrauràs quan tornis a la feina. I no puc evitar-ho: me’l crec.

Què haig de fer? on haig d’anar si com a casa enlloc? I tal i com estan les coses: aprofitar qualsevol cosa que et passi. Perquè la vida dóna moltes voltes i sembla que no estàs mai allà on et correspon: és el do de la inoportunitat.

Menteixo, menteixo!!! La vida m’ha donat moltes oportunitats. L’última? Aquest blog, o blogg o que sé jo.

Un lloc on poder dir la meva. Un lloc on potser algú perdi algun moment de la seva vida llegint les meves pajares i les de la meva família, encara que no li interessi, encara que li resulti avorrit, insuls. O potser no, potser el distreu, potser li interessa, pot ser fins i tot que en gaudeixi.

Bé, és igual.

La qüestió és que aquí estem, disposadíssimes, com sempre, a vivil·la y a gossal·la!!

Avui no hi ha foto. Enteneu-me: no voldria estressar-me.

ela