Després de 15 hores de conducció, de les quals una la perdérem perdent-nos, vam arribar a Calais. Vam endincar-nos a la ciutat, fins que ens vam topar amb l’ajuntament mes “cuqueto”. Just al costat vam trobar “el nostre hotel”, ens hi vam instal.lar, i vam sortir a sopar. La meva sorpresa fou gran quan, gracies a en Jota que es una enciclopèdia d’art portable, ens vam trobar amb Rodin i els seus Burgesos de Calais.

Calais es precios, com per fer-hi una estada. Puc afegir que una de les primeres coses que hi vaig descobrir, entrant amb el cotxe, va ser un H&M. Es un areferencia.

El túnel, l’eurotunel…
Alguna cosa ha fet que aquest viatge tingui estrella. Espero que duri.
A l’aduana ens han parat. Però, encara no se perquè, no ens han buscat les pessigolles.
Dins el túnel, me n’adono que portem mooooltes hores al cotxe, les mateixes que portem xerrant sense parar, sense discutir-nos,… després d’onze anys…

LONDON
Es una autentica felicitat sentir que entens. Si mes no, una mica.
El paisatge no es massa diferent, esta ennuvolat i fa un fred suportable.
Estem allotjats a Brokley, dins Lowisham, al sud est del GreatLondon. Quan hem arribat hem entrat a un Pub on, sense que s’hi escaigués, hem demanat un te. Crec que aquella senyora ens ha servit amb les seves propies tasses de te. Despres, Tom ens ha comentat que The flowers of Kent te fama de ser un Pub “antiWhite people”. La fama es la mentida mes estesa. Deu ser el primer cop que una black woman em serveix un te.
He pujat fins al parc anomenat Hillyfields, un turo des d’on els Doclands es coneixen per l’alcada dels seus edificis. Costava de creure que aquella estesa de llums en la negror fos real. La passejada ha estat curiosa: jo l’he fet curiosa perquè soc una xafardera. Caminar sola per la ciutat, qualsevol ciutat, em relaxa, es una estona per estar amb la meva pròpia companyia. Les cases no son riques, però tampoc pobres. Crec que el barri esta vigilat.

PD: escric amb un MacBook que no fa mes de 40 x 24 cm.

Ema