per acabar l’any (aquí, al blogg) seguint amb el que vaig començar.
L’altre dia vaig aconseguir acabar de veure “¿Y tu qué sabes?” (a la tercera va la vençuda). I, per increïble que sembli, ho enllaço amb el meu pajareo vacacional, un post inclassificable; però meu, a fi de comptes.
A la peli es manté la tesi que el poder de la nostra ment és tal que podem transformar la realitat, perquè la realitat no ha de ser NECESSÀRIAMENT com la coneixem (com deia Proust) i que el nostre concepte del bé i del mal és absolutament arbitrari.
Així doncs, per un any que comenci amb el ple convenciment que podeu fer absolutament allò que us surti dels collons.
feliç any nou,
ela

a! i bona revetlla

El cotxe s’espatlla. Dues vegades. El virus t’enganxa. Una vegada més. Fas tard. Com cada vegada. Peta la calefacció. Per primera vegada.

T’has posat el tratju de llums; el conjunt que guardes pels moments més baixos.

Tot es trenca, però tu: ui! ui! què maca, et diuen pel carrer.

Fa anys (no tants… abans de l’euro, poder?) vivia entusiasmada: em preocupava d’anar periòdicament a fer la compra al supermercat de cada dia i no només comprava econòmic, si no que a més a més em premiaven la fidelitat amb una targeta de color vermell que em donava dret a descompte!: Jo, per tenir una targeta de color vermell, pagava un xic menys en el productes d’oferta.

Hi he deixat d’anar tant sovint. Ara quan hi vaig a Mi, pel fet de tenir una targeta de color vermell, la màquina m’escup a la cara tires i tires de paper on em plantegen una gimcana inhumana per obtenir descomptes: si compres sis pacs de llaunes de refresc, de dos quarts de tres del dilluns a un quart de vuit de dimecres, te’n regalem un altre! Fins que et surti per les orelles i li agafis fàstic!

Altres supermercats tenien altres formules: el supermercat de casa nostra et regalava un xec cada mes en funció del que gastaves, i apart, hem de comptar les ofertes quotidianes. Òstia: que et regalin calers et fidelitza.

Ara, aquí, la màquina també m’escup paperets, però la targeta és blava. Em foten nerviosa els paperets, molt nerviosa:

Mira! A Mi, Jo,… en aquell moment, rescatat del dia encara no se com, no soc capaç d’entendre el missatge del paperet. I tu ho saps. Paperet que anirà cap a la brossa o bé als llimbs que són la meva bossa. L’unica cosa a la que el meu cap pot arribar és: les compreses, que me les regalin!…

Aquest matí he sortit de casa, he pujat al cavall i, a galop lleuger, he sortit foramuralla. El primer que m’he trobat és el desert ple de gegants, després he travessat la jungla d’alta muntanya per tornar a la plana i als gegants fabrils. Dins la muralla de la ciutat veïna lliuro batalla sabent que estic fent el que he de fer. I ho faig dos vegades al dia, …sabent que faig el que he de fer. Aquest matí he sortit de casa a pesar dels virus, … i a pesar dels virus, a dures penes, me n’he sortit. Al final, si hi penso, en realitat no se a quina guerra ben bé pertanyen les meues batalles quotidianes,… i continuo sabent que faig el que he de fer…

Al migdia, en tornar a travessar la muralla, l’horitzó de la ciutat estava coronat per la serralada nevada. La tramuntana havia netejat l’aire fins al punt que semblava tenir la neu a tocar.

…i així acaba
“No parece que sea una aspiración descabellada el desear un mundo mejor para nuestros hijos, una sociedad en la que la gente pueda vivir serenamente y en paz, libre de ansiedades artificiales y en la que la vida dominada por la angustia y la inseguridad, el aislamiento, el miedo a los demás y el ansia de dinero sea tan solo un recuerdo de los tiempos estúpidos en los que los seres humanos permitieron que el entetanimiento dirigiera sus vidas.”

aquesta web:
http://www.entetanimiento.com/

una abraçada de lletra digitalitzada
ela

Avui feien las normas de la casa de la sidra. Hagués preferit una altra programació perquè tenia feina i no era plan d’enganxar-se a veure una peli, però, per variar, el plan és veure una peli o morir de fàstic o, pitjor encara, d’avorriment. Així que, sí, m’he enganxat a veure la peli.
Però (meravelles de la improvisació) he trobat certes reflexions interessants.
D’entrada, la pel·lícula gira entorn del dret i, tanmateix, l’obligació d’escollir.
A vegades, les persones ens donen problemes: el problema d’haver de triar. Per obligació, perquè no ens podem quedar de braços plegats o perquè no podem tenir-ho tot. Però a vegades, també les persones, ens donen opcions: el dret d’escollir.
Un dret que, a la peli, queda abolit pel “secretisme”, tal i com diu el doctor que encarna Michael Cain. Aquelles coses que s’amaguen perquè pensem que farem mal a aquells que estimem o perquè ens estem saltant les “normes”. S’apunta el fet de que nosaltres no fem les normes i que, en realitat, un cop tanquem les portes de casa nostra o de la nostra ànima; qui sap si seguim o no les normes?
He trobat brutal el moment en què una de les protagonistes es nega a triar i prefereix no fer res. En realitat no es nega, és que la situació la sobrepassa i es veu incapaç. I el seu company li retreu, doncs si ella no tria passarà l’oportunitat i serà un altre (o la vida mateixa?) qui triarà per ella.

Per cert, Ema, el disseny: tupendu,… com tu!
i la cee??? no ens hauria de parlar d’aquest viatge tan FANTÀSTIC a no sé quina ciutat eterna?
petons
ela

Enganyar els homes d’un en un és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil.
Santiago Rusiñol (Barcelona 1861-Aranjuez 1931)