Ja podeu rebre les actualitzacions del bloc al vostre correu.

Ah! i quintitol@gmail.com és el correu del bloc i el reben l’Ela, la Ce i l’Ema

Estic provant si funciona

Petons

Ja "soms ben entrats" dins la bacanal nadalenca. I com cada any, des que soc solvent (que no en fa gaires) compraré un paperet per 20€, per si toqués. De totes maneres, aquest any han tret el calb i ja no és el mateix.

De bon matí, he trobat el correu ple de possibilitats per gastar diners, de bons propòsits per començar l'any i… del curset d'anglès, del mot d'avui i … el post de les col·legues d'aquest nostre bloc compartit. Ben bé, em fa la mateixa il·lusió que si les sabates que em vaig comprar, aquelles que vaig trobar per fi, després de molt remenar, buscar i patir, que em van costar un preu raonable, ara, després de portar-les tres dies, resulta que són còmodes i no s'embruten.

Les llegeixo i em sento aprop: d'aquell aprop de tocar-se, d'acaronar-se. Les llegeixo i quedo tranquil·la, d'aquella tranquil·litat satisfeta.

Cada dia una abraçada de lletra digitalitzada per esmorzar, això és el que vull.

És que cada vegada que follo penso si aquest serà el pare dels meus fills. Sí, sí: el pare que no vull aguantar dels fills que no vull tenir.

Però hi penso.

Em surt.

Especulo.

Especulo constantment, encara que no m’hi emboliqui. I quan tinc una història més o menys seria em sento alleugerida perquè ja no m’haig de plantejar si el que em creuo a la porta de l’estanc, o el que seu a la taula del costat al bar de la plaça seran… ell?

Buf! No m’estranya que alleugeri la càrrega al primer polvo. Em canso fins i tot d’escriure-ho.

Naturalment, penso que sóc especialment infradotada i extraordinàriament desgraciada, doncs ell no arriba mai.

Bé, menteixo: ell ha vingut vàries vegades al llarg dels anys amb formes i veus diferents i me l’he estimat amb bogeria i ell a mi.

Sense poder-ho evitar, perquè és com un acte reflex, involuntari però lent i imperceptible, amb el temps aquesta imatge dels nostres fills i de ell i jo com a pares es va esvaint de tal manera que m’haig de convèncer que la vaig tenir en algun moment (no la tinc sempre?). El conte de fades s’acaba.

Però no importa que no recordi haver-la tingut perquè m’avorreix. M’avorreix profuuuuundament ser la dona de. Per no parlar del rebot que porto amb ser la mare de, i deixeu-me fer un petit apunt sobre la mare de.

És cert que com a femella estic dissenyada per infantar i, admeto també, que a nivell biològic la meva existència no tingui sentit si no col·laboro a perpetuar l’espècie. Respecto i admiro inexorablement, que una criatura sigui el millor que ha fet mai la seva mare i, perquè no?, que el seu naixement hagi donat un sentit nou a la seva vida.

Però UN sentit nou.

Que una mare és una mare ho sentireu a dir sovint quan la gent parla de que la pròpia pateix. És que és una mare, justifiquen. Que és mare és una evidència, o no t’hagués parit ni t’hagués criat, cosa que va comportar un gran sacrifici per ella en tots els nivells de la seva existència. I heus aquí la mare dels ous (valgui’m la redundància!!).

La majoria de les coses importants a la vida comporten importants sacrificis. Però el que fa una mare per criar els seus fills sembla un calvari que no acaba mai. ¡¿Tan infradotada és l’espècie humana que se l’ha de criar i protegir fins a la quarantena, com a mínim?! Vull creure que no.

I aquí és on aquest petit apunt enllaça amb el mite del príncep blau, el suposat pare d’aquests fills que ens faran patir tooota la vida.

Cal que digui que el príncep blau no existeix? Espero que no. Tampoc nosaltres som princeses de conte, per més encantades que estiguem.

No estic en contra de la parella estable (o matrimoni o digues-li com vulguis), encara que l’arqueologia[*1] desvetlla que és un invent més aviat modern i, per tant, que no es dóna de forma natural ni espontània (otra historia que debe ser contada en otra ocasión); i encara menys puc estar en contra de la maternitat, malgrat a vegades la meva fe més profunda trontolla i em pregunto si cal que allarguem aquesta agonia fent sobreviure una espècie que viu obstinada cavant i excavant el que, tard o d’hora, serà la seva tomba… però res, és un moment, de seguida recordo que la vida és meravellosa i que què hi farem? ningú no és perfecte, oi? (perdoneu el sarcasme: no me n’he pogut estar i és que és precisament la filantropia la que m’empeny a criticar-ho tot).

En definitiva, em nego a ser la mare de o la dona de. O, almenys, a que així es defineixi el meu jo. A patir pels fills tota la vida perquè així tenim entès l’amor. Una entrega absoluta, sempre acompanyada de patiment perquè ens faltaria l’aire si la persona estimada no hi fos. Ni tan sols podem imaginar que pugui ser diferent.

Marcel Proust deia que estem massa disposats a creure que el present és l’únic estat possible de les coses.

No pretenc que ningú arribi sol a les conclusions d’aquest senyor. Tampoc que les entengui. Però, per sort, ell, i molts d’altres com ell, obren camí entre les nostres neurones i ens fan reflexionar, dubtar, créixer i seguir dubtant.

Sí senyor! Sí, senyor Proust!! La realitat no és única i indeformable. Que avui les nostres mares pateixin per nosaltres des del moment de parir fins que la mort ens separi no vol dir que sigui l’única mare possible. Per descomptat, tampoc cal que el príncep blau amb el que et vares casar s’hagi convertit, en el millor dels casos, en l’abominable home de les neus.

Mil milions de gràcies a la Casilda Rodrigáñez i el seu Asalto al Hades per ensenyar-nos que el present no és l’únic estat possible del món i que l’acostament dels cossos, entre carícies i tendresa, té més poder que totes les bombes que es puguin construir.

ela

Encantada. La historia de Giselle. Una peli on els dibuixos animats hi apareixen en carn i ossos: la princesa, el príncep, el “malo” i l’esquirol. Aquest últim inserit entre els actors amb moltíssima qualitat.

Encara no se si està encantada de la vida, si a patit un encanteri, si es la reina del protocol o si, senzillament, és una encantada. El que sí és segur és que encarna la defensa de l’amor vertader. Aquell amor que guanya a la “mala malíssima“; en aquest cas la Sussan Sarandon, de qui podria dir que és el millor de la peli, però no ho faré. Un amor que, en aquesta història, també guanya al tedi i a la por quotidians.

El millor de la peli és el “guapo” de Grey’s anatomy, “of course“. A la sèrie fa un paper mooolt més agraït: ella no es vol comprometre i ell no sap quin paper ha de jugar. A la peli, ell no creu que l’enamorament pugui ser raonable, i ella li mostra que definitivament el “hapy flowers” està tornant.

A banda del “guapo“, el que més enganxa de la peli són els bitxos: la princesa de la peli canta, i els animals de Manhattan hi acudeixen per ajudar-la a netejar. L’espectacle de veure rates i coloms… i cuques! … en un àtic de Nova York rentant plats i traient la pols és quasi tant espectacular com la plaga de rates (en dibuixos animats) dins la cuina de “Ratatouille“.

Últimament estic mirant-me d’una altra manera les rates de claveguera. I és que … malgrat tot aquest realisme al que els tècnics del cinema han arribat per transmetre en pantalla la cosa més fastigosa, com ara un munt de bitxos fastigosos tots junts … realisme que hauria pensat que em tiraria enrere … resulta que m’enganxa.

Si em poden fer creure això, què no em faran creure?.

estic de vacances.

Però, vacances… vacances. He perdut tots i cadascuns dels hàbits de la rutina del dia a dia. No sé quants dies fa que no rento roba, només sé que són els mateixos dies que fa que la roba està estesa. Ahir vaig fregar el lavabo i el terra, causa de força major. Per sort, de roba en tinc molta i, de fet, tampoc cal que vagi tan neta (ni, perquè ens hem d’enganyar, tampoc tinc tants dies de vacances).

La meva experiència al súper no ha tingut més sort que la rentadora. La meva compra de la setmana: 2 cartrons de llet, 2 de cafè [merda! el sucre], unes quantes barres de surimi congelat i una garrafa d’aigua.

Mentiria si digués que no he acudit a la meva cita setmanal amb el meu nou amic: el verduleru del mercat; aquesta setmana, però, molt més tardana. Aquí la meva imaginació es va lluir una mica més, perquè el que em va passar al súper és que no se m’acudia què més podia necessitar. No crec que facin falta gaires coses quan et disposes a no fer res.

Al marge de cobrir el més mínimament possible les necessitats alimentàries i higièniques… per cert, m’he dutxat cada dia, algun fins i tot un parell de cops per diverses raons, que no venen al cas… total, que al marge de tot això: m’avorreixo força.

Però és un avorrir-se diferent. És un avorrir-se tranquil, sense ansietat ni preocupació i aquella mena de condemna bíblica que diu que només els tontos s’avorreixen només em genera una pregunta: vols dir que el que no és tonto és estar tan “distrets” com estem nosaltres?

El meu avorriment no para de dir-me a mitja veu: aprofita, aprofita, reina, que ja et distrauràs quan tornis a la feina. I no puc evitar-ho: me’l crec.

Què haig de fer? on haig d’anar si com a casa enlloc? I tal i com estan les coses: aprofitar qualsevol cosa que et passi. Perquè la vida dóna moltes voltes i sembla que no estàs mai allà on et correspon: és el do de la inoportunitat.

Menteixo, menteixo!!! La vida m’ha donat moltes oportunitats. L’última? Aquest blog, o blogg o que sé jo.

Un lloc on poder dir la meva. Un lloc on potser algú perdi algun moment de la seva vida llegint les meves pajares i les de la meva família, encara que no li interessi, encara que li resulti avorrit, insuls. O potser no, potser el distreu, potser li interessa, pot ser fins i tot que en gaudeixi.

Bé, és igual.

La qüestió és que aquí estem, disposadíssimes, com sempre, a vivil·la y a gossal·la!!

Avui no hi ha foto. Enteneu-me: no voldria estressar-me.

ela

Avui és el dia contra la violència de gènere i al diari hi ha un reguitzell d’articles parlant sobre el tema. Entre elles una d’una noia d’Aràbia Saudí condemnada per haver estat violada. No cal dir que l’estómac se’m regira i el cabrot em fa tancar el diari, pago el cafè i foto el camp.
Me’n vaig a netejar casa meva a veure si se’m passa l’encabronada. Em poso música a tot drap i sona el marinero y el capitán de los rodriguez. La cançó és molt bona, sí, i sempre m’ha agradat molt, però… des de la perspectiva de les diferències de gènere, collons: també em fot de mala llet.
La qüestió de la cançó explica que un mariner i el capità acaben morint per la promesa d’un cos i remet a aquella vella cançoneta que on hi ha dones sempre hi ha problemes (un dels motius pels què a països com Aràbia Saudí es considera la dona responsable de tots els abusos que pugui patir) i jo em pregunto: per què se’ns condemna (tant a nivell legislatiu com emocional) per un problema que és ancestralment masculí: el sexe?
ela

Alguer, novembre 2007

Tinc un títol per al nostre bloc que… Quin Títol!

Estàvem assegudes en una cafeteria a la Plaça Cívica de l’Alguer, el Costantino, preniem te (te amb pastes de tè…) i fullejèvem, guies, plànols i llibres de Sardenya. La Ce va començar a canturrejar l”Alfonsina y el mar”

i la Ela la va seguir. La cosa es convertí en una cantada, a mitja veu (no ho semblava, però encara tenien pudor). L’Ema s’aturà a escoltar-les i, tot i ser el primer cop que sentia la cançó, es va emocionar. Només bevien tè?

I quin títol li hem de posar?