Quin títol li hem de posar?
Just another WordPress.com weblogEscriure
- Brian Johnson: Dear Mr. Vernon, we accept the fact that we had to sacrifice a whole Saturday in detention for whatever it was we did wrong, but we think you’re crazy to make us write an essay telling you who we think we are. You see us as you want to see us… In the simplest terms and the most convenient definitions. But what we found out is that each one of us is a brain…
- Andrew Clark: …an athlete…
- Allison Reynolds: …a basket case…
- Claire Standish: …a princess…
- John Bender: …and a criminal…
- Brian Johnson: Does that answer your question?… Sincerely yours, the Breakfast Club.
Deia…
Deia que quan estimes realment, has de deixar marxar l’ocell i si torna, és que també t’estima… la frase és alguna cosa així.
Com sempre, la realitat és una altra cosa.
Estimar també és jugar al “perro del hortelano”.
Estimar també és voler, …i desitjar.
I voler és capriciós i irracional. I si deixo la gàbia oberta per tal que l’ocell surti a volar,… fa mal! I l’angoixa és mortal, i ho saps. Per tant: tanques la gàbia, i punt.
I et tanquen la gàbia, i punt.
Seguint la Catosfera on line
El twitter, sobretot el twitter. Fins ara no li havia sabut veure el què a la cosa del twitter.
Divendres vaig acostar-me fins a la Catosfera i vaig començar a Flipar, en majúscules. Tradueixo Flipar: si de cada seminari, conferència, taula rodona, congrés o… classe magistral 
se’n donés testimoni a la xarxa com s’ha fet amb la Catosfera … no hi hauiria prou ample de banda? Em sembla que la tecnologia quedaria curta.
Però no hi ha quedat curta aquesta vegada: vídeos en diferit (i de qualitat!) i streaming la major part del temps; els participants, ponents i inscrits, twittejant i postejant en temps real; les presentacions publicades al bloc; el text de Biel Mesquida que substituí la seva absència penjat quasi al moment, … d’aquí uns anys no tindré clar si potser vaig ser-hi a Granollers.
I el twitter: era com una conversa de xiuxiuejos en veu alta entre els alumnes indisciplinats assistents a una classe irreverent; us imagineu qualsevol acte de qualsevol mena on una bona part dels assistents està fent anar un portàtil i l’altra bona part casca amb el mòbil XDD? Doncs sí, jo m’ho he imaginat durant tot el cap de setmana i, què voleu que us digui, és el futur…
Ets twitters explicaven que s’han desvirtualitzat, això és, s’han conegut presencialment. Cosa que no vol dir ja, que no es coneguessin realment.
Per a mi, ha sigut fantàstic quan aquest matí he pogut llegir al twitter (acostumats a llegir a l’inrevés?):
Netoraton : Los clicks-castellers se han parapetado tras el armario y se defienden arrojandome partituras con el “virulai” about 1 hour ago from web
Netoraton : recogiendo cientos de clicks de famobil de la habitacion del hotel, que cruz about 1 hour ago from web
Encara ric ara. De cop i volta, inserida dins la història gran, un microconte carregat de significats, alguns que jo no coneixeré mai… Algú li ha contestat: “és la millor excusa que he sentit mai, juas juas!”.
Tinc la sensació que l’espontaneïtat i la feina quasi impecable és matèria de blocs (o microblocs).
Per a mi, el major interès de tot això és l’ús del llenguatge per fer literatura: assaig, periodisme, dietarisme, microcontes, culebrots de tot tipus… La taula rodona de literatura va ser espectacular, començant per la lectura en veu alta brillantíssima de Toni Ibañez del text de Mesquida. Si em llegeixen així, no vull agafar cap més text.
La ponència de la Laura Borràs va ser sorprenent. L’hipertext i la literatura digital, feta i pensada per a un contenidor digital, amb totes les possibilitats que dóna: no linealitat, àudio, vídeo, … i ves a saber. Remenaré al web d’Hermeneia a vore què trobo.
En Tibau és un fenomen. No només té bones idees si no que a més aconsegueix que li funcionin en un món com el dels llibres… em trec el barret.
No continuo. No puc més, i vos tampoc.
Traveling
Després de 15 hores de conducció, de les quals una la perdérem perdent-nos, vam arribar a Calais. Vam endincar-nos a la ciutat, fins que ens vam topar amb l’ajuntament mes “cuqueto”. Just al costat vam trobar “el nostre hotel”, ens hi vam instal.lar, i vam sortir a sopar. La meva sorpresa fou gran quan, gracies a en Jota que es una enciclopèdia d’art portable, ens vam trobar amb Rodin i els seus Burgesos de Calais.
Calais es precios, com per fer-hi una estada. Puc afegir que una de les primeres coses que hi vaig descobrir, entrant amb el cotxe, va ser un H&M. Es un areferencia.
El túnel, l’eurotunel…
Alguna cosa ha fet que aquest viatge tingui estrella. Espero que duri.
A l’aduana ens han parat. Però, encara no se perquè, no ens han buscat les pessigolles.
Dins el túnel, me n’adono que portem mooooltes hores al cotxe, les mateixes que portem xerrant sense parar, sense discutir-nos,… després d’onze anys…
LONDON
Es una autentica felicitat sentir que entens. Si mes no, una mica.
El paisatge no es massa diferent, esta ennuvolat i fa un fred suportable.
Estem allotjats a Brokley, dins Lowisham, al sud est del GreatLondon. Quan hem arribat hem entrat a un Pub on, sense que s’hi escaigués, hem demanat un te. Crec que aquella senyora ens ha servit amb les seves propies tasses de te. Despres, Tom ens ha comentat que The flowers of Kent te fama de ser un Pub “antiWhite people”. La fama es la mentida mes estesa. Deu ser el primer cop que una black woman em serveix un te.
He pujat fins al parc anomenat Hillyfields, un turo des d’on els Doclands es coneixen per l’alcada dels seus edificis. Costava de creure que aquella estesa de llums en la negror fos real. La passejada ha estat curiosa: jo l’he fet curiosa perquè soc una xafardera. Caminar sola per la ciutat, qualsevol ciutat, em relaxa, es una estona per estar amb la meva pròpia companyia. Les cases no son riques, però tampoc pobres. Crec que el barri esta vigilat.
PD: escric amb un MacBook que no fa mes de 40 x 24 cm.
Ema
El xat
Prefereixo mil vegades que em vinguis a veure a casa, les llargues converses fins a altes hores de la nit, trobar-nos pel poble i explicar-nos el dia,…
… però saber que hi ets i dir-te alguna cosa mentre passo la fregona, o rebre notícies teves entre pelar la verdura i bollir-la… és una sensació …jejejeje… “stupenda”…
La propera vegada que discuteixis, també estaré a l’altre extrem de l’ADSL.
Gràcies pel regalet:
Do you really think she can love you more than me,
do you really, really think so
Do you really think she can love you more than me,
baby I know she won’t
Cause I loved you, unconditionally,
I gave you even more than ,I had to give
I was willing for you to die,
cause you were more precious to me, than my own life
Down on my knees, I’m begging you,
Down on my knees, I’m begging you,
Down on my knees, I’m begging you,
Please, please don’t leave me
I won’t believe, that you really, really,
wanna leave me, just because of her
Have you forgot about, all the things, we’ve been through,
she was not the one, who was there for you
See, I loved you unconditionally,
I gave you even more than ,I had to give
I was willing for you to die,
cause you were more precious to me, than my own life
Down on my knees, I’m begging you,
Down on my knees, I’m begging you,
Down on my knees, I’m begging you,
Please, please don’t leave me
Don’t leave me, I’m begging,
I love you, I need you, I’m dying, I’m crying, I’m begging,
Please love me
I love you, I love you,
I’m begging, please love me,
I’m begging, I’m begging,
Please dont’leave me, no, no, no, no, no
Down on my knees, I’m begging you…
Estava pensant que tot això ja no passa: ja no estimem de forma incondicional, no hi ha ningú que es tiri a la piscina sense saber si està plena o buida, senzillament, no ens hi tirem i prou. No ens atrevim a picar fort contra el terra, encara que abans hagim fet un viatge millor que cap droga… I si Nieche tenia raó i, el segle passat vam assolir la majoria d’edat, i ara ja estem entrant a l’edat adulta 
JAJAJAJAJJAAJAJAJAJAJJAJA
Anochece. Sei Shonagon
Anochece y apenas puedo seguir escribiendo. Sin embargo, me gustaría dejar terminadas mis notas por completo, haciendo un último esfuerzo.
Escribí estos apuntes sobre todo lo que vi y sentí, en mi habitación, pensando que no iban a ser conocidas por nadie. Aunque mis anotaciones son triviales y sin importancia, podían parecer malintencionadas e incluso peligrosas a otros; por eso he tenido cuidado en no divulgarlas. Pero ahora me doy cuenta de que, así como inevitablemente brotan las lágrimas, según dice el poema, del mismo modo estas notas dejarán de pertenecerme.
Un día, el ministro del Centro entregó a la Emperatriz una pila de cuadernos. La Emperatriz me preguntó:”¿Qué se podría escribir en ellos? El Emperador ya está redactando los Anales de Historia”. Entonces yo le contesté: “Si fueran míos, los usaría como almohada”. La Emperatriz me dijo: “Entonces, quédatelos”, y me los dio.
Comencé a llenarlos con el relato de rarezas sobre hechos del pasado y toda clase de asuntos. Llené una enorme cantidad de hojas. En mis notas hay muchas cosas incomprensibles. Si hubiera elegido temas que las demás personas consideran interesantes o espléndidos, o si hubiera escrito poemas sobre árboles, plantas, pájaros o insectos, los otros podrían juzgar mis escritos, tendrían derecho a afirmar “conocemos sus sentimientos”. En otras palabras, la crítica sería admisible.
Pero mis notas no son de esta clase. Escribí para mi propio entretenimiento, y apunté únicamente lo que sentía. Nunca esperé recibir, sobre estos escritos casuales, comentarios tan importantes como los que se dedican a notables libros de nuestro tiempo. Me sorprendo cuando escucho cómo los lectores aseguran que se sienten apabullados ante mi trabajo. Pero es natural que actúen así: conozco la mentalidad de aquéllos que hablan bien de lo que detestan, y critican lo que les gusta. Por eso todavía lamento que hayan leído mi libro.
per Amalia Sato, a partir
de la versió d’Ivan Morris i lectures dels originals
en japonès.
Phirst
Comencem… amb bon ritme.
I have a daughter… she is incredible nice…
No fa pas massa vaig tenir un enorme disgust.
She was making his homework, and suddenly…
no li va donar la gana d’acabar.
I had been working hard all day so…
Vaig enrabiar-me de forma inusual: Com s’atrevia!?
I put her in his place. And then…
Al vespre estava feta pols per haver-la renyat tant.
And I feel so bad.
Em veia a mi mateixa com un autèntic monstre…
But until now, Em have not let his homework never more.
per un any que comença
per acabar l’any (aquí, al blogg) seguint amb el que vaig començar.
L’altre dia vaig aconseguir acabar de veure “¿Y tu qué sabes?” (a la tercera va la vençuda). I, per increïble que sembli, ho enllaço amb el meu pajareo vacacional, un post inclassificable; però meu, a fi de comptes.
A la peli es manté la tesi que el poder de la nostra ment és tal que podem transformar la realitat, perquè la realitat no ha de ser NECESSÀRIAMENT com la coneixem (com deia Proust) i que el nostre concepte del bé i del mal és absolutament arbitrari.
Així doncs, per un any que comenci amb el ple convenciment que podeu fer absolutament allò que us surti dels collons.
feliç any nou,
ela
a! i bona revetlla
Què hi farem!
El cotxe s’espatlla. Dues vegades. El virus t’enganxa. Una vegada més. Fas tard. Com cada vegada. Peta la calefacció. Per primera vegada.
T’has posat el tratju de llums; el conjunt que guardes pels moments més baixos.
Tot es trenca, però tu: ui! ui! què maca, et diuen pel carrer.
